1. El centre històric

Cal destacar les extraordinàries dimensions de l’interior del temple amb les tres naus que organitzen l’espai interior, les alçades de les quals semblen el preludi d’una verticalitat que no es faria habitual als temples catalans fins un segle més tard. Són Igualment es rellevants el claustre i l’església de Sant Miquel. Des del claustre podem accedir també al Museu Diocesà d’Urgell, l’equipament museístic més rellevant de la ciutat que compta amb una col·lecció articulada per peces procedents de les parròquies de tot el bisbat d’Urgell. La visita al Museu Diocesà permet accedir a espais tan especials com l’església de la Pietat, coberta per un delicat enteixinat d’aires platerescos. Dins del Museu Diocesà cal destacar, com a peça singular, el Beatus de la Seu d’Urgell, un manuscrit il·luminat del segle X, amb comentaris sobre l’Apocalipsi del Beat de Liébana . Un cop fora del conjunt catedralici, podem continuar amb aquest itinerari resseguint el perímetre exterior de la catedral. Flanquejarem la gran torre ortoèdrica al nord del conjunt i per plantar-nos davant de l’absis central, que representa la culminació de la tècnica arquitectònica que va guiar la construcció del conjunt. Atesa la seva singularitat, aquest és un bon punt per parlar de les persones que van impulsar la construcció de la catedral actual, bàsicament el bisbe Ot, que va ser el seu promotor, i Ramon Lambard, un dels seus mestres d’obra i el més conegut arran del singular document del seu contracte. A partir d’aquests personatges ens podem aproximar la problemàtica de la construcció en època romànica, els criteris estètics, la talla de pedres en el primer i en el segon romànic i les estratègies constructives. La construcció d’una catedral era un projecte complex i molt costós, que podia perllongar-se durant diverses generacions i patir els efectes de circumstàncies alienes a la pròpia construcció. En el cas de la catedral de la Seu, per exemple, l’empresa constructiva va experimentar els efectes del saqueig i les destruccions produïdes en el context de l’atac orquestrat pel comte Ramon Roger de Foix l’any 1196, que fa implicar la finalització sobtada de les obres.. Abans de continuar, val la pena treure el cap al Parc del Cadí, des d’on podem contemplar el magnífic paisatge de l’horta de la Seu, matisat pel proper Parc del Segre i coronat per la serra que dóna nom al parc i que és un veritable símbol de la capital urgellenca. A continuació seguirem fins a l’església de Sant Miquel . En aquest indret cal recordar una figura cabdal en la història de la Seu d’Urgell, el bisbe Ermengol, elevat als altars als pocs anys de la seva mort i esdevingut el patró de la ciutat. El bisbe Ermengol, reformador de la vida eclesiàstica de la seva diòcesi, vencedor dels sarraïns de Guissona i pledejador incansable a favor de la seva catedral, també va ser un constructor prolífic, amb l’impuls de grans obres eclesiàstiques i civils. Entre les primeres, destaca la promoció del nou conjunt catedralici de la Seu, que havia de substituir l’antiga catedral carolíngia, del qual ens resta, precisament, l’església de Sant Miquel, la plasmació més reeixida de l’arquitectura del romànic llombard de la ciutat. El flanc de migdia d’aquesta església delimita la plaça del Deganat, una placeta que  deu el seu nom a l’edifici del Deganat, amb una curiosa història recent que el va convertir en seu del Govern provisional de la Regència d’Urgell durant el Trienni Liberal i que tanca pel sud tot el conjunt catedralici, junt amb l’església de Sant Miquel. Actualment, les seves dependències formen part del Museu Diocesà d’Urgell.  Al costat oposat de l’absis de Sant Miquel, l’antiga església dels Dolors, de grans dimensions i d’una modesta factura del segle XVIII, ha estat recentment restaurada per acollir les moderníssimes dependències del nou Arxiu Diocesà i Capitular de la Seu d’Urgell, un dels arxius principals de Catalunya per la qualitat de la seva documentació, l’antiguitat de la qual remunta als primers temps de la dominació carolíngia.

Una mica més al sud s’obre el gran espai del Pati Palau, que deu el seu nom a l’enorme edifici del Palau Episcopal, símbol del poder dels prelats urgellencs, que tanca la gran plaça pel sector de llevant. I també hi trobem, modestament arraulit a una cantonada de la impressionant residència episcopal, l’edifici dels antics jutjats, a la façana del qual hi ha diversos escuts heràldics de reis i bisbes, que ens indiquen la data de la seva construcció, allà cap a finals del segle XVIII. Per continuar amb la descoberta del casc antic avançarem a partir del carrer de Sant Roc fins el carrer dels Canonges.