L’aproximació als diferents espais a la ciutat contemporània demana desplaçaments llargs, per la qual cosa pot resultar recomanable utilitzar vehicle, per bé que cal tenir present que es tracta d’una ciutat amb unes dimensions que també fan factible el seu recorregut a través de diverses passejades.
Iniciem l’itinerari en el passeig Joan Brudieu que fa de frontissa entre la ciutat vella i l’eixample del segle XX. El passeig està flanquejat per una sèrie d’edificis residencials i de serveis que testimoniegen les pretensions de modernitat que es concentraven en aquest sector de la ciutat a principis del segle XX. Al peu del passeig, el convent de la Sagrada Família, conegut a la Seu d’Urgell amb el nom de la Punxa, per la pronunciada coberta de pissarra que corona el conjunt, separa aquest espai de la terrassa sobre el riu Segre pel sud. Des del passeig podem explorar la part nova de la ciutat que es va sistematitzar amb el Pla d’Eixample que l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó va elaborar l’any 1927, en una iniciativa urbanística pionera al Pirineu català. El pla Bergós definia una trama urbanística de caire ortogonal que s’adossava a la ciutat medieval a l’eix format pel passeig i el carrer Sant Ot i que preveia l’eix principal d’expansió urbana en direcció a ponent, cap a l’ampla plana que s’obria en aquest sector de la ciutat. Des del passeig Joan Brudieu, i vorejant l’antiga façana de la ciutat medieval, de la qual només en resta la disposició dels carrers en aquest sector de ponent, ens podem arribar fins al Seminari Conciliar. Aquest pretenciós edifici monumental és una mostra del poder que encara concentrava l’Església del XIX, malgrat la lenta progressió del liberalisme que, en aquests àmbits de muntanya, encara trigaria a arrelar. D’aquesta manera, el bisbat d’Urgell, aleshores sota el pontificat del bisbe Caixal, va emprendre la construcció d’un nou seminari conciliar, de proporcions gegantines, fora de la muralla de la Seu. L’any 1860 s’hi col·locà la primera pedra. A la perifèria de la ciutat nova, i ja a tocar del riu Valira, trobem un altre element d’interès que és l’anomenat Claustre de Racionero, ubicat al Parc del Valira. El Parc es una bona mostra dels esforços realitzats al municipi per tal de guanyar espais de qualitat per al gaudi i l’esbarjo dels ciutadans en una de les zones que ha protagonitzat el darrer creixement de la ciutat. En aquest context, el nou claustre és una proposta singular que pretén cosir passats i presents, no sense certa pol·lèmica, a través d’una sèrie de personatges contemporanis esculpits als seus capitells.
Havent passejat pel Parc del Valira seguirem cap l’espai més representatiu de La Seu d’Urgell contemporània: el Parc del Segre. La intervenció i arranjament de la llera del Segre i el seu entorn es va descabdellar amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992. Amb motiu d’aques esdeveniment, la Seu esdevingué l’escenari de proves de piragüisme d’aigües braves. La intervenció feta amb intel·ligència va permetre incorporar un gran equipament a la ciutat, a banda d’ordenarun espai fluvial que fins aleshores havia estat molt difícil de gestionar. A mig camí entre el Parc del Segre i el del Valira trobem un darrer edifici singular de l’eixample de la Seu, que és l’antic escorxador, reconvertit recentment en centre cívic. Es tracta d’una obra de caire modernista projectada per l’arquitecte Joan Bergós, el pare de l’eixample de la Seu, tot responent a un procés de modernització i a les noves necessitat del sector ramader urgellenc de principis del segle XX. Al Parc del Segre acabarem aquest segon itinerari, tenint present que des d’aquest punt podem tornar amb facilitat cap al passeig Joan Budrieu.
