La superació de l’antic recinte murallat de la Seu d’Urgell, a partir de finals del segle XIX, va incidir de manera desigual en els espais annexos. L’àrea situada a llevant del casc antic, protegida pel desnivell de la terrassa fluvial, tenia poques possibilitats de créixer.
Per contra, la zona de ponent va experimentar un procés de creixement accelerat. L’espai de l’antic vall, recorregut per un rec que flanquejava la muralla de ponent, es va reconvertir en un passeig que es va començar a urbanitzar a partir de principis del segle XX, i que acabaria assolint una centralitat fàctica a partir de la seva proximitat al casc antic i de les seves bones expectatives respecte al camí que portava a Castellciutat, futur carrer de Sant Ermengol, on es concentraren les primeres dinàmiques expansives de la ciutat. El passeig Joan Brudieu, amb la seva triple filera de frondosos plataners centenaris, ha esdevingut el cor de la ciutat.
